ANTONI LLUÍS REYES, GUANYADOR DEL V PREMI LLORENÇ MOYÀ AMB "(AI)XALAR"

Toni Lluis Reyes i Martí Fons en l'acte d'entrega del premi

L’actor i escriptor Antoni Lluís Reyes (Manacor, 1985) ha resultat guanyador del V Premi Llorenç Moyà d’Obres Dramàtiques amb l’obra (Ei)xalar, dotat amb 1500 € aportats per l’Ajuntament de Binissalem. En la cinquena edició del Premi Llorenç Moyà, han format part del jurat el crític Francesc M. Rotger, l’escriptor Jeroni Salom, Martí Fons (ESADIB) i Toni Pol Marcús, i s’han presentat un total de quinze obres teatrals.

L’acte d’entrega del premi es va dur a terme dia 15 de gener a les 20h a les Sales Pompeianes del Casal de Cultura Can Gelabert de Binissalem, essent Martí fons l’encarregat de presentar, en nom del jurat, l’obra guanyadora. Finalitzat l’acte d’entrega, es va presentar l’obra La torre Eiffel de Joan Guasp (Consell, 1943), guanyadora a la segona edició del Premi Llorenç Moyà que ha estat recentment editada per Pont del Petroli.

Segons Antoni Lluís Reyes, (Ei)xalar és la història de dues famílies: una mallorquina i una malaguenya. Dues famílies d’ideals polítics i d’estils de vida completament diferents però que viuran vivències paral·leles: viuran la guerra, l’emigració, el boom turístic, etc. En un moment de la història dos dels seus membres es casen i passarà a ser la història d’una família. Tot comença l’any 1916 a la Mallorca rural amb el naixement de na Joana i acaba l’any 2001 a una residència de gent gran amb la mort de na Joana. Han passat vuitanta-cinc anys i les transformacions socials, polítiques i demogràfiques de Mallorca han canviat de verd en blau.

(Ei)xalar permet de veure com totes aquestes transformacions i canvis històrics han deixat petjades en l’essència de la identitat mallorquina. Per què són així les famílies mallorquines? Per què s’estructuren d’aquesta manera? Quins són els fonaments i eixos dels mallorquins? (Ei)xalar és per entendre’ns, per analitzar-nos, per jutjar-nos i, sobretot, per conèixer-nos. Es podria batiar com una història mallorquina en què totes les persones nascudes aquí o a fora, s’hi veuran reflectits en qualque moment.

La família – apunta Reyes- ens pot Eixalar (impedir qualcú d’actuar com voldria) o ens pot fer Xalar (sentir plaer, divertir alegrament). Les rondalles i els records seran els únics fils conductors del pas dels anys... uns anys que passen i que ens recorden que tot té un principi i un final, que l’únic sentit que pot tenir la vida és viure-la, viure-la de la millor manera possible. Un tribut a la vida i a la família. Quan et deixen de recordar, significa que ja has deixat d’existir.

Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i en Art Dramàtic per l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears, el vincle d’Antoni Lluis Reyes amb el món del teatre s’inicia ben prest a la seva ciutat, Manacor, on participa un grapat d’anys com a actor a la Mostra de Teatre Escolar.

Des del 2001 és membre de la companyia Tau Teatre, amb la qual ha participat com a actor en un total de dotze obres teatrals, entre les quals cal destacar Els enamorats (2005), La cantant calba (2007), Comèdia negra (2008), Sis dones i un home (2009), Alícia (2010), La cantant calba (2010), guanyadora del Certamen Art Jove de les Illes Balears,  L’estiu de l’anglès (2010) i El camp (2011). Entre el 2010 i el 2012 interpreta amb La fornal  La història robada, obra que gira al voltant del batle republicà de Manacor Antoni Amer “Garanya”, que rebé el Premi del públic al millor espectacle balear de la XV Fira de Teatre de Manacor i fou seleccionada al Projecte Alcover 2010. Els anys 2010 i 2011 respectivament participà als muntatges Croades i llàstima que sigui una puta, de l’ESADIB, mentre que al 2012 i el 2013 participà en els projectes Microteatre per ficció amb la peça Les restes del naufràgi i Microteatre per luxúria amb Comiat de fadrí. També dins el 2013 ha participat en les obres Ai Quaquín que has vengut de prim i El despertador, aquesta darrera representada a l’espai Minitatres de Barcelona.

Així mateix, i també dins la seva faceta com a actor, cal remarcar la seva participació els anys 2011 i 2012 a la sèrie L’anell, emesa a IB3 Televisió, i dins els anys 2012 i 2013 a la cinquena i sisena temporada de la sèrie La Riera, emesa per TV3. Entre el 2010 i el 2013 ha participat com a actor en cinc curmetratges.

Dins la seva vessant com a autor teatral, Reyes ha escrit Els colorins (2002); El llibre màgic (2003); Ments rebels (2003), posada en escena per Tau Teatre; Ulls clucs (2010), finalista als  Premis Pare Colom d’Inca del 2010; Allende vs. Khruxov (2010), finalista de la II edició del Premi Llorenç Moyà d’Obres Dramàtiques; Rolegame (2010), obra guanyadora del premi Nous creadors convocat per l’ESADIB i el Teatre Principal de Palma; Trencaclosques d’una parella, guanyadora del premi Vila de Gràcia de textos dramàtics; Na Petronila es casa (2011); La llosa (Levític 17) (2012), 1r Premi Lloreç Moyà d’Obres Dramàtiques i publicada dins la col·lecció 0ff Cartell de Re&Ma edicions; Pares (2012) dins Microteatre per veïnatge, publicada per Òrbita edicions; Neu fosa (2013), publicada per l'editorial Lleonard Muntaner dins la col·lecció Teatre; Somni de rondalla (2013); Nit de por (2013) dins Microteatre per cinema, publicada per Òrbita edicions i Bicicletes ancorades (2013), 1r Premi Teatre Bambolina de Torredembarra.

Antoni Lluís Reyes ha dirigit, entre els anys 2008 i el 2013 un total de setze obres de teatre representades per Excepte Teatre, Virots Teatre, Girafes, Busquerets Teatre, Centre d’Adults de Manacor, Què Teatre i l’ESADIB.

Després de l’entrega del V Premi Llorenç Moyà es va dur a terme la presentació de l’obra La torre Eiffel de Joan Guasp (Consell, 1943), guanyadora a la segona edició del Premi Llorenç Moyà i que ha estat editada per Pont del Petroli. La presentació de La Torre Eiffel anirà a càrrec de Toni Pol Marcús. 

Segons l’autor, La torre Eiffel és una tragicomèdia on es reflexiona sobre l’espoli constant que pateixin els països sotmesos a un Estat reconegut internacionalment i oficial, i sobre les conseqüències que se’n deriven de tot plegat: el colonialisme cultural, polític i moral. És – apunta l’autor -una denúncia del que sempre ha fet el poderós amb el feble, d’allò que secularment se n’ha dit que el peix gran es menja el petit. Escrita en un estil àgil a base de diàlegs breus i petits monòlegs entre dos personatges, masculí i femení, que viuen plegats tractant de superar la seva situació precària.